Les Noves Tecnologies de la Comunicació al servei de la Cooperació per el Desenvolupament.

Robert Llorens

Contribucions al mestissatge en les Noves Tecnologies de la Comunicació.

Robert Llorens

La dificultat principal d’intentar definir què es Internet ens apareix quan intentem contextualitzar aquest fenomen en la seva pròpia evolució. Nascuda en plena guerra freda sota l’auspici dels interessos militars nord-americans experimenta un procés de divulgació que ens els anys seixanta i setanta entre en els circuits universitaris dels EEUU però que no es fins a la dècada dels noranta que es formalitza la seva popularització a nivell domèstic. A partir d’aquests anys, l’augment i la divulgació d’aquesta xarxa i especialment d’aquest nou conjunt d’avenços tecnològics que anomenem Noves Tecnologies de la Comunicació[1] esdevé una cursa extremadament dinàmica en la que es veuen, o millor dit ens veiem abocats, no només milers de particulars, sinó també amplis sectors de la societat, especialment les grans empreses i no cal dir-ho, els mateixos estats. Es per aquest context de ràpida successió de novetats i de canvis constants, i per la certesa de trobar-nos inmersos en un procés tot just acabat de néixer, el que em fa fugir del intent de definició d’aquest nou fenomen al que anomenem globalment NTC.

Hi ha però alguns elements que sota la perspectiva de les Ciències Socials, prenen la categoria de característiques bàsiques del que es o del que podrien esdevenir les NTC, i no hauríem de defugir l’esforç d’analitzar aquest fenomen. Per una banda la voluntat de esdevenir ràpidament un procés que revoluciona i revolucionarà el mon de les comunicacions. Per l’altre, el fet irrefutable que aquesta revolució es fruit d’un context cultural específic, el de la cultura occidental, dels països desenvolupats o, si ho preferiu, dels països del nord.

Les Noves Tecnologies de la Comunicació al servei precisament, de la comunicació.

“ Si no hacemos nada, Internet i el cable estaran monopolizados dentro de diez o quinze años por las megacorporaciones empresariales. La gente no conoce que en sus manos está la posivilidad de disponer de estos instrumentos tecnológicos en vez de dejarselos a las grandes compañias. Para ello, hace falta coordinación entre los grupos que se oponen a esa monopolización, utilizando la tecnología con creatividad, inteligencia e iniciativa para promocionar, por ejemplo, la educacuón”.

N. Chomski.

Analitzar els avenços tecnològics des de una perspectiva social comporta necessàriament un esforç de comprensió d’aquest llenguatge científic que potser massa sovint obviem però que em sembla especialment útil per a la contextualització del debat[2]. Sense pretendre fer aquí un anàlisis exhaustiu d’aquesta terminologia si que serà profitós dedicar-hi ni que siguin unes línies. I el primer que destacaria es la dualitat que trobem en la caracterització d’aquestes noves tecnologies quan parlem de tecnologies de la informació o de tecnologies de la comunicació suvint emprats indistintament. La diferència em sembla substancial. En el primer dels casos del que parlem es de l’objectiu final al que destinem tot aquest conjunt de coneixements i recursos, allò que dona caràcter i que defineix a aquestes noves tecnologies es la paraula informació. Es la recerca i la difusió de la informació allò que defineix i justifica l’utilitzat d’aquests recursos, però el cert es que en l’actualitat ja hi ha tota una corrent crítica que es qüestiona la necessitat i l’utilitat que pot tenir seguir augmentant mes i mes un volum d’informació que es ja avui dia absolutament indigerible. En aquesta línia es comença a plantejar el contrasentit que suposa la transformació que pateix la mateixa concepció de la informació al transformar-se d’un mitja en un objectiu, en una finalitat, com si la informació es justifiques per ella mateixa o , per dir-ho en poques paraules, l’absurditat de l’informació per la informació.

L’altre interpretació d’aquestes noves tecnologies, l’altre ús el trobem reflecsat en la paraula comunicació. I es en aquesta paraula, la comunicació on es recupera clarament al meu entendre l’interès d’aquestes NT com a eines que ens permeten, i que ens poden possibilitar la realització i la satisfacció d’un conjunt d’espiracions i d’objectius absolutament diversos a través de els nous recursos que ens ofereixen aquestes NT. Es aquí on em de trobar la veritable dimensió d’aquests avenços tecnològics. I es que parlar de comunicació es parlar de moltes coses. Ens comuniquem per cartes i per faxs, per telèfon, de viva veu, però també comuniquem amb dibuixos a la paret, amb senyals de fum o amb tamtams segons els moments històrics i els contextos culturals als que ens referim, ens comuniquem des de sempre, no només nosaltres, tots els éssers vius senten la necessitat de comunicació. I es que la comunicació es una activitat fins i tot anterior al llenguatge La comunicació es per el home , abans que res una activitat inherent i subjecte al seu entorn cultural.

Per altre banda, i seguint en aquest breu reflexió de la terminologia, trobem els termes Noves Tecnologies on el primer que hi veiem es una referència implícita a una evolució històrica d’aquestes tecnologies. I en aquesta evolució crec que no es agosarat assenyalar que en aquests darrers anys s’està produint un salt significatiu tant en la forma com en el volum d’aquestes comunicacions. Els tòpics que fan referència a aquesta evolució, i que no per tòpics deixen de ser mes certs ens parlen de l’augment de velocitat en la comunicació, una certa però absolutament suggestiva superació de l’espai existent entre les parts implicades, la diversitat formal i pràctica d’aquesta comunicació que ens permet transferir d’una punta de mon a l’altre, no només text escrit, també dibuixos, imatges, só i tots ells al hora i de forma dinàmica, en moviment. Elements que en conjunt prenen un pes específic prou important com per poder parlar d’una autèntica revolució en el món de les comunicacions.

L’enorme importància i les potencialitats de tot aquest nou corpus tecnològic i el de la seva aplicació a nivell socio-económic pren unes dimensions que naturalment no passen desapercebudes als sectors mes pesats de la societat. Així, de la mateixa manera i en la mateixa direcció en que apuntava N. Chomski al principi d’aquest apartat, el juny de 1992 en el marc del Fòrum Internacional d’Organitzacions No Governamentals i Moviments Socials ( allò que mes tard es coneixeria com Els Tractats del Fòrum Global de Rio de Janeiro ) es feia ressò dels perills en que poden caure els mitjans de comunicació i difusió i dedicava una de les seves comissions a analitzar i a redactar un tractat específic sobre el tema amb l’objectiu d’establir els principis bàsics que haurien de regir el desenvolupament global de les comunicacions. El resultat de tota aquesta feina es va concretar en el “Tractat de Comunicació, Informació, mitjans de Comunicació i Xarxes d’Interconnexió”[3]. Aquesta comissió coincidia amb Chomsky al destacar entre els elements que poden inferir mes negativament en el correcta desenvolupament de la comunicació a nivell global l’accés desigual als mitjans de comunicació, la concentració de fonts informatives en mans de grups econòmics, i va mes enllà al assenyalà també la censura i altres formes de control governamental com a possibles contraforces susceptibles d’apropiar-se en benefici propi el desenvolupament d’aquestes comunicacions. En el fons el que venen a suggerir aquestes opinions es la divergència entre dos discursos oposats, un que podríem considerar mes o menys oficialista, sovint acusat de manca de sensibilitat social i al mateix temps absolutament triomfalista amb el desenvolupament tecnològic, que tendeix a la legislar el seu ús en benefici dels interessos econòmics i ideològics dominants i un altre discurs protagonitzat en la majoria dels casos per els mateixos internautes[4] equipat d’un ampli ventall de propostes i opinions absolutament diverses però caracteritzat per un refús a tot allò que puguis suposar un constranyiment a l’utilització d’aquestes noves tecnologies per part dels usuaris particulars i les organitzacions no governamentals. En aquesta línia i ja des de la dècada dels vuitanta apareixen les primeres xarxes de comunicació electrònica que s’autodefineixen específicament com a xarxes sense ànim de lucre i al servei de la informació i la comunicació. Així, al 1987 s’inicia la col·laboració entre dues d’aquestes xarxes, GreenNet d’Anglaterra i el Institut Per a la Comunicació Global (IGC ) que aglutina diferents xarxes dels EEUU ( PeaceNet i ConflictNet entre d’altres) i a finals dels vuitanta cinc nous països creen les seves pròpies xarxes NordNet de Suècia, Web de Canadà, AlterNex del Brasil, Nicarao de Nicaragua i Pegassus, d’Austràlia. Tots set països fundaran l’estiu de 1990 la APC (Association for Progressive Communications ). Aquesta associació, actualment una de les mes grans del mon si no la que més, estableix en els seus estatuts com a objectiu principal el desenvolupament i manteniment de sistemes d’informació i comunicació que permetin coordinar les diferents organitzacions que treballen per el canvi social i mediambiental arreu del mon. La federació d’aquestes xarxes a l’estat espanyol s’anomena IPANEX[5].

Tecnologia d’Occident versus Mundialització.

Dos grans característiques semblen definir al meu entendre l’essència mateixa d’aquestes NTC en el camp de l’ho social. Per una banda i com ja em explicat en l’apartat anterior, la seva profunda voluntat comunicadora, i ha però una segona característica que considero clau per una bona comprensió del que són i del que poden arribar a ser en un futur les NTC, aquestes segona característica es precisament la seva voluntat globalitzadora. I per això entenc no només la seva capacitat d’extendres físicament màquina a màquina i connexió a connexió en pràcticament tots els països del mon sinó també i sobretot, la capacitat de generar uns veritables nous espais que si bé físicament son insubstancials no em caure en el parany de trivialitzar-los. Aquests nous espais, anomenats sovint espais virtuals es configuren com els punts de trobada, com els escenaris virtuals on es reuneixen i es comuniquen els actors d’aquesta nova forma de comunicació. Anem però a veure mes detalladament cadascun d’aquests dos aspectes que en el fons no deixen de ser fases d’implantació d’aquest mateix procés de globalització.

La primera etapa ve possibilitada per tot el corpus teòric que es genera des de el camp científic a partir com ja hem dit, de la dècada dels cinquanta. Aquesta primera fase, capitanejada i dirigida exclusivament per aquests sectors científics no tenia en un primer moment pretensions globalitzadores, però els avenços tecnològics que es produïren ràpidament varen portar a pensar en la possibilitat de realitzar aquesta globalització que, a nivell físic ( i per nivell físic entenem la realització estrictament material d’aquestes noves xarxes de comunicació) no es fins la dècada dels vuitanta que es comença a produir .

La segona etapa d’aquesta globalització ens vindrà mesurada per a l’ús a nivell mundial d’aquestes NTC es a dir, per la quantitat i sobretot per la diversitat existent d’aquests espais virtuals. I es que el que em sembla més interessant d’aquests espais no es la possibilitat de crear-los, ni el nombre que siguem capaços de generar, el que em sembla realment interessant d’aquests nous espais es la seva originalitat en el sentit que no formen part d’un territori nominal, d’un territori pertanyent a aquest o l’altre estat sinó que estan caracteritzats precisament com uns espais de barreja de societats, de cultures, com a espais de mestissatge. El terme no es nou però sovint es cau en l’error de pensar que ja s’han creat aquests espais per el simple fet de que tècnicament ja es possible generar-los. Però com intentarem explicar tot seguit, ni la diversitat ni el mestissatge els podrem trobar en les noves tecnologies sinó precisament en la Comunicació.

Des de l’òptica d’aquesta diversitat fins i tot avui dia resulta prematur parlar de xarxa mundial. Encara tenim un llarg llistat de països en els que la presencia d’aquestes NT es escassa o senzillament nula. Hi ha alguns països que en l’actualitat encara no tenen per exemple una sola connexió a Internet i n’hi ha molts altres que les connexions que tenen no permeten parlar encara d’una veritable implementación d’aquesta tecnologia especialment si tenim en compte que aquestes poques presències virtuals en molts casos pertanyen a multinacionals estrangeres.

El que passa es que el discurs científic un cop a assolits els mitjans tècnics necessaris perquè aquesta globalització es produeixi immediatament comença a parlar de globalització com si aquesta ja fos una realitat. Però no estem en aquesta segona fase, no estem en una veritable globalització en el sentit profund del terme, i no hi estem per aquests dos motius que em assenyalat: per que molts països no disposen d’un número significatiu de connexions, però també i sobretot per que molts passius i moltes cultures, moltes opinions i molts interessos no estan ni en aquest moment tenen possibilitats de estar representats en el que anomenem gran xarxa mundial.

Cal assenyalar que la tecnologia formar part del corpus de coneixements que conforme i es generen en una cultura en concreta, el discurs tecnològic esta immers i forma part d’una realitat cultural que l’hi es pròpia però no universal i al igual que en el cas dels coneixements, les NTC requereixen una relectura per tal de ser transferits a les altres cultures, una reinterpretació d’aquestes que permetin la seva adaptació dins els mecanismes propis de les societats d’acollida. I si això es cert per el discurs tecnològic el mateix passa amb la materialització d’aquest discurs, amb els objectes que genera ( i per objectes entenem en el cas que ens ocupa ordinadors, mòdems, línies de comunicació analògiques i digitals, satèl·lits, i tot aquest ventall d’objectes que es generen a partir dels descobriment científics) tota aquesta cultura material l’hem d’ubicar en un marc cultural molt concret, l’occidental o, si ho preferiu, el dels països desenvolupats.

No es menys cert que des de fa temps s’ha generat tot un discurs crític en front no només dels valors d’occident, també enfront l’intent d’exportar aquests valors i aquests coneixements als països que, sota aquesta perspectiva sempre seran els països del tercer mon. Penso que aquest discurs s’ha generat per l’evidència que suposa l’elevadissim nombre de fracassos que s’ha produït en aquesta exportació de valors, ( realitzada unilateralment ) als entorn que s’intentaven “ instruir”[6].

Un dels principals motius d’aquests fracassos el podem trobar en aquesta visió etnocèntrica del desenvolupament tecnològic que , capitanejat per occident, genera un discurs científic absolutament hegemònic i per tant amb pocs espais per la crítica i l’autocrítica. Tot i això aquesta tendència sembla que comença a experimentar les primeres mostres d’un retrocés com ho assenyalaria per exemple, la pèrdua d’hegemonia que està experimentant la medicina oficial davant les noves medicines alternatives.

Per assolir aquest segon nivell que en el fons es el que permetrà parlar de globalització en el seu sentit profund del terme queda un llarg camí per recorre, i es precisament en aquest camí on penso que l’ho social te coses a dir. En la primera fase es produeix un estat endogen que, quan s’obre al exterior cal que aquest exterior el treballi, el defineixi i l’adapti, cal que cada cultura l’ajusti a les seves pròpies necessitats, a les particularitats pròpies de cada entorn de la manera i en la forma en que cada part ho cregui mes convenient, en definitiva que cada cultura pugui fer i faci una relectura i una reinterpretació d’aquestes NTC col·laborant d’aquesta manera, en aquest esforç de globalització. Penso que aquesta serà en el futur una interessant línia de reflexió i actuació, especialment per tots aquells que ens interessem per les vertents socials d’aquestes noves tecnologies. Llavors i només llavors podrem parlar de globalització en el sentit últim del terme.

Caldrà doncs analitzar com son aquests espais virtuals i veure fins a quin punt son susceptibles d’adaptar-se a les necessitats i a les exigències de les altres cultures i respondre a les seves expectatives o si caldrà repensar aquest espais virtuals per donar cabuda a la diversitat, mes encara si tenim en compte els riscos que comporta l’adopció d’aquestes NTC per part dels països del sud.

Parlar avui dia d’Internet com un espai de mestissatge penso que es intentar presentar els espais virtuals com una tierra de nadie on tothom pot entrar i sortir amb la mateixa facilitat i sobretot amb les mateixes possibilitats. Dissortadament això s’allunya bastant de la realitat per que aquests espais virtuals tendeixen a reproduir mes sovint del que voldríem la realitat física que els origina. De manera que els poderosos segueixen essent els poderosos, els pobres segueixen tinguent un accés pobre, els desenvolupats segueixen essent, en la majoria dels casos els protagonistes d’aquest desenvolupament mentre els subdesenvolupats veuen augmentar vertiginosament el seu desenvolupament, almenys als ulls dels primers.

Aprofundint en aquest últim punt veurem com un dels riscs mes important que suposa aquest augment de subdesenvolupament, aquesta distància entre uns països i unes cultures i les altres es doble: per una banda pot distanciar encara més les diferents cultures a base de fer mes i mes incomprensible els mecanismes de diàleg entre les diferents parts. Per l’altre, el risc de tenir que enfrontar al fracàs que suposaria la renuncia conscient i absolutament justificada de una part molt important de la població mundial a comunicar-se a través d’aquestes noves eines de diàleg, renúncia que irònicament estaria motivada per la falta de voluntat dialogant dels països que la proposen. Finalment hom ha assenyalat un tercer factor de risc en aquest procés i es que amb la seva imposició corren el risc de generar una nova i immensa onada de nous analfabets, allò que ja s’anomena els analfabets del segle XXI.

Cloenda.

L’esforç intel·lectual que s’ha pretès donar a aquest seminari no s’ha dirigit tant a definir què es Internet, la WWW o les Noves Tecnologies de la Comunicació com a prendre consciència i en fer l’esforç per definir que volem que sigui i a on volem que ens portin tots aquests nous avenços tecnològics. Aquestes NTC tant si parlem d’Internet com si ho fem de qualsevol altre eina que puguin generar aquestes, constitueixen una oportunitat única per establir nexes de comunicació entre la gent de tot el planeta com mai abans havien sigut no només possible, sinó fins i tot imaginable. Al mateix temps és important remarca i prendre consciència que la comunicació no es patrimoni de cap cultura, que no podem aspirar a intentar regular aquesta comunicació i molt menys imposar les nostres opcions. Les NTC constitueixen una nova proposta de comunicació absolutament revolucionària i esperançadora, però caldrà valorar aquestes NTC en funció de la major o menor acceptació amb que siguin rebudes aquestes noves propostes per la Gran Xarxa Mundial, de persones.